L’11 de setembre de 2015, just abans d’estrenar a FiraTàrrega, la Jan Lennox se’m va acostar per demanar-me més informació sobre A house is not a home. Dos anys després, presentàvem l’espectacle a Londres.

A house is not a home és un espectacle site-generic, és a dir es pot desenvolupar a diferents espais que compleixin unes característiques determinades (en aquest cas són: parcs, places, descampats…). Un espectacle site-generic s’enfronta amb el repte de trobar llocs on es pugui instal·lar sense perdre sentit dramatúrgic. Per això és tan important entendre que A house is not a home, com tants altres, es pot fer, però no s’ha de fer, dins d’un teatre. El dispositiu perd força, la dramatúrgia perd sentit i l’espectador no viu l’experiència com realment va ser concebuda.

Festus Torelló – © Arnau Jaumira

Així doncs, trobar “bolos” d’un espectacle com aquest és molt complicat, sobretot a Catalunya, on tenim pocs espais d’exhibició al carrer que vagin més enllà del circ clàssic, la música o els espectacles “festius”. És per aquest motiu, i seguint els consells de FiraTàrrega, que vam centrar-nos en poder exportar l’espectacle a l’estranger.

Trobar “bolos” d’un espectacle com aquest és molt complicat, sobretot a Catalunya, on tenim pocs espais d’exhibició al carrer que vagin més enllà del circ clàssic, la música o els espectacles “festius”.

Sintetitzant, A house is not a home necessita:

  • 8 intèrprets i 2 tècnics
  • Entre 100 i 150 auriculars sense fils
  • Una estructura en forma de casa de 3 metres d’altura, 6 d’amplada i 4 de profunditat
  • Il·luminació controlada per dimmers, so directe, vídeo i so enregistrat
  • Un cotxe

Festus Torelló – © Arnau Jaumira

Això és difícil d’explicar a un programador d’arts al carrer. Per molts, comptar només amb l’infraestructura d’il·luminació ja els suposa molts mals de cap. Així que també cal veure a qui li pots vendre per tal de no perdre el temps amb programadors que realment no els hi interessa (és a dir, els hi agrada, però no poden afrontar-ho econòmicament o la seva infraestructura no arriba als mínims que necessita la proposta). Cal identificar-los i passar pàgina.

En el cas de Bell Square van sumar-se molts factors en contra nostra. L’any 2016, des de Londres, van demanar una subvenció a l’Estat Espanyol per tal de portar dues propostes espanyoles: A house is not a home i una altra. Malauradament no hi va haver partida per el nostre projecte. Lògic; com us he dit l’equip artístic i tècnic és gran, la infrastructura també, calen recursos per portar el projecte de Barcelona a Londres.

El problema de viatjar fins a Bell Square era principalment el viatge. Aproximadament el 50% del pressupost s’havia de destinar a transport i dietes.

En el moment en què ens van dir que no, la clau va ser observar qui ens volia programar i per què no podia. Anteriorment us he dit que cal destriar els programadors que els hi agrada molt el teu producte (-ai! -sí, parlem en propietat) però no poden fer-se’n càrrec, dels que els hi agrada i poden programar-te. El problema de viatjar fins a Bell Square era principalment el viatge. Aproximadament el 50% del pressupost s’havia de destinar a transport i dietes (l’altre 50% sous, material per l’actuació…). Així doncs, Bell Square es podia permetre A house is not a home, però no el viatge. Doncs la solució era fàcil! Que Bell Square es fes càrrec de l’actuació i de només una part del viatge; compartir despeses.

Festus Torelló – © Arnau Jaumira

D’aquesta manera es va començar a treballar amb la idea de fer una petita gira de la peça pel Regne Unit. A house is not a home visitaria diferents festivals per abaratir el cost del viatge. Així l’any 2016 em vaig centrar en buscar programadors al Regne Unit interessats en el projecte. Vaig tenir la sort de poder comptar amb l’ajuda de la Jan Lennox (programadora de Bell Square) i la Mar Pérez (directora de l’oficina de l’ICEC a Londres). Després de mesos de feina i d’alguna visita a Londres per parlar amb programadors, vaig trobar-me amb una resposta unànime: “sense haver vist l’espectacle no el puc programar”.

Vaig trobar-me amb una resposta unànime: “sense haver vist l’espectacle no el puc programar”.

Així, tornàvem al punt de partida: faltava pressupost pel desplaçament. I de nou se’m plantejaven dues opcions: donar-me per vençut o seguir-ho intentant. Gairebé sense pensar-hi vaig demanar-li a la Jan quants diners tenia per a la nostra proposta i d’aquests, quants eren per nosaltres i quants per la infraestructura tècnica i de comunicació local. Quan em va dir els números, vaig posar-me a pressupostar de nou el projecte des d’un altre punt de vista. Havíem intentat fer una gira al Regne Unit i no havíem pogut perquè els programadors no havien vist l’espectacle. Per què no portava l’espectacle a Londres per oferir-lo a aquests programadors? (I al mateix temps als espectadors de Bell Square?).

Eduard Autonell presentant el projecte al GDIF, Londres

El 24 de juny de 2017 estava presentant el projecte davant de desenes de programadors del Regne Unit.

El projecte tornava a mutar, ara s’havia convertit en un showcase de la companyia al Regne Unit per tal de vendre l’espectacle a com més programadors millor. I vaig tornar a començar les gestions per convèncer als diferents programadors, però aquesta vegada amb la possibilitat de convidar-los a Londres. Ja teníem data: 23 de setembre de 2017. Les subvencions per desplaçament per actuacions a l’estranger de l’Institut Ramon Llull aquesta vegada no servien (per diverses raons, tampoc ens havien servit abans), però sí que podíem aplicar a la subvenció per a Projectes d’Internacionalització d’Arts en Viu de l’ICEC (que el cap i a la fi era en el que s’havia convertit tot plegat). Així ho vam fer, també vam aplicar per poder fer un pich organitzat per XTRAX al Greenwich + Docklands International Festival. Van acceptar la proposta i el 24 de juny de 2017 estava presentant el projecte davant de desenes de programadors del Regne Unit.

Finalment, després de dos anys treballant-hi, el 23 de setembre de 2017 vam presentar A house is not a home a Bell Square, Londres. A més de tot el públic de Hounslow (Londres), ens van visitar alguns programadors del Regne Unit. Si sortirà gira, no ho sabem. Però aquest passat 23 de setembre, vaig tancar un cercle que s’havia obert el 2015. I ho vaig fer gràcies a la perseverança i a la sort d’haver-me trobat amb dues persones compromeses amb les seves feines i la seva professió. Gràcies Jan i Mar per totes les hores que heu dedicat en aquest projecte.

He après a convertir els problemes en oportunitats, a ser creatiu des de la producció.

Bell Square London – © Mar Pérez

Aquests dos anys m’han fet créixer molt com a productor. No només per què he après algunes coses de distribució internacional. He après a convertir els problemes en oportunitats gràcies al fet d’haver de modificar infinites vegades l’orientació del projecte i els pressupostos per tal d’anar-me adequant al que em venia. A ser creatiu des de la producció. Sempre hi ha una solució si ets constant, treballes amb il·lusió i estimes el que fas.

Leave a Reply

© 2017- Eduard Autonell